TERRENO COMANCHE, Arturo Perez Reverte
Arturo Pérez-Reverte ens situa a la Guerra de l’ antiga Yugoslàvia en aquesta obra a mig camí entre relat i crònica. A partir de les vivències i opinions d’ un dels protagonistes, Barlés, ens explica què és el vertader periodisme de guerra i el dia a dia al que estan exposats els enviats.
La trama es desenvolupa a la banda d’ un pont que separa a Barlés, periodista, i Márquez, càmera, de Bijelo Polje. Han estat tot el dia recorrent la zona i han vist com “jáveos” posaven bombes al pas per fer-lo volar i aïllar la ciutat dels exèrcits enemics. Márquez s’obsessiona en aconseguir una gravació de la explossió. Així doncs, els dos protagonistes esperen amagats que els musulmans prenguin la iniciativa de creuar el pont i els “jáveos” facin esclatar els artefactes amb el que això comporta: estar just en el lloc on hi haurà batalla (d’ aquí el nom: Territorio Comanche”)
Barlés, en l’ interval de temps que transcorre fins que assoleixen l’ objectiu, ens explica que per saber què està passant veritablement en un conflicte bel.lic, s’ ha de viure en primera persona, malgrat estar exposat a la mort i a escenes doloroses, i critica els individus que van a fer acte de presència durant uns dies a la guerra i al tornar creuen ser deltot conscients del panorama, editen llibres i fan conferències.Exposa que en una guerra, inclús per un periodista no involucrat en el conflicte, la sort és un factor clau per a sobreviure (en un tiroteig o bombardeig qualsevol que faci acte de presencia és un blanc fàcil).No obstant, és el seu món. Valora els moments compartits amb companys d’ofici i gent que ha conegut en els viatges, els moments de por, de riures, de festa, el risc, la satisfacció d’ haver pogut obtenir un bon reportatge… paradoxalment a ell la guerra li dona vida.
No he estat a cap guerra que no fos dins de casa meva, motiu pel qual no puc valorar el nivell de veracitat de les paraules de l’ autor. Tot i així estic completament d’ acord amb ell que la gent que es dedica a aquest àmbit de l’ ofici ha de tenir un càracter especial. S’ ha de gaudir d’un gran domini interior per no deixar que la por o els nervis invadeixin a un mateix o que la mort, la misèria i les escenes desagradables et desmoronin, d’un punt just de distanciament emocional que no et faci caure en una depressió ni et converteixi en un cínic. De la mateixa manera, una gran implicació vocacional, ja que exposa molts riscos solament obviables per aquell que realment te ganes de dedicar-s’hi (qualitats de les que jo ni la majoria de persones del Planeta Terra disposem i que, per aquest motiu, admiro sincerament).
També comparteixo la idea que qualsevol persona que vulgui ser més o menys conscient i parlar en propietat del que està passant en una guerra, necessita dedicar-hi temps i exposar-se al risc, veure el mal amb els propis ulls (o amb la càmera en gravació davant). Aquell qui hagi estat tres dies allotjat a quilòmetres i quilòmetres d’ on s’ està esdevenint la batalla, no pot presumir de fer periodisme de guerra, perquè no la ha viscut, no pot comprendre la brutalitat dels fets o el motiu real del succés.
Finalment, vull remarcar la idea de la cita de Tim o’Brian que serveix d’introducció de la obra i que es va evidenciant al llarg del relat: cap guerra és moral, no suggereix cap model de comportament i cap dels bàndols és bo. És una gran certesa, cap guerra te una justificacció acceptable i les úniques víctimes reals són els civils, involucrats per obligació i abandonats a la seva mercè. Hi ha moltes alternatives per solucionar conflictes, del tipus que siguin, sense haver de recórrer a les armes.
Lauraescamilla's Blog 